Amb un talent literari fora de tot dubte, teresa muñoz ens trasllada del present a la barcelona de la postguerra per denunciar un crim, reflex duna época i unes condicions dinjustícia social que van mutilar les esperances de molta, massa gent. literatura dalta volada, un crit de protesta, un homenatge. langela, una escriptora que está a punt de fer els cinquanta, posa per primera vegada els peus en un pis que ha heretat de la seva mare, en ple barri gótic, el barri on ella va créixer i que ara veu transformat. dins daquella casa tot está com fa més de sis décades: els mobles, els llibres, els quadres, la roba, les fotografies de gent que no coneix... no sap per qué la quima el va voler conservar daquesta manera durant tota la vida, ni qui havia viscut allá, de qui eren aquelles coses, i ho intentará esbrinar mentre nescriu una novel·la. la descoberta daquest espai ajudará també langela a fer un pas definitiu en la seva lluita diária: aconseguir que landreu deixi de dominar la seva vida. amors frustrats, passions prohibides, pecats inconfessables i una época molt fosca de la nostra história es donen cita en una novel·la intrigant i commovedora que desplega els seus secrets com petites nines russes. «quan va arribar al final del passadís va posar la má a la maneta de la porta, que estava entreoberta. continuava sense identificar la veu; la música encara se sentia més forta. podria haver picat amb els dits, dir cridant que era ella i passar, de manera natural, peró no ho va fer. de cop i volta va sentir un fort desig de mirar i de saber qui més hi havia.»
